Les identitats que maten

La paraula clau, un cop més, és reciprocitat: si faig meu el país que m’acull, si el reconec com a propi, si considero que d’ara endavant formarà part de mi com jo formaré part d’ell, el més conseqüent és que tingui el dret de criticar-ne tots i cadascun dels seus aspectes; paral•lelament, si aquest país em respecta, si reconeix la meva aportació, si d’ara endavant em considera, amb les meves singularitats com a part d’ell, aleshores té el dret de rebutjar certs aspectes de la meva cultura que podrien ser incompatibles amb la seva manera de viure o amb l’esperit de les seves institucions.

He de dir, molt sincerament, que m’agrada aquesta cita de Amin Maalouf, en “Les identitats que maten”, ja que penso que té molt de sentit i molta raó. Però el mateix temps, considero que és una utopia, és l’ideal d’inclusió que es voldria aconseguir. És possible arribar-hi? Què és el que ens ho impedeix? Segurament, l’entrebanc per arribar a l’ideal som nosaltres mateixos, és la societat. La societat crea prejudicis que ens impedeixen avançar i millorar. Però, llavors només es culpa dels país d’acollida? No, penso que és culpa de tothom, en general. Per una banda, les persones del país d’acollida, per tenir les idees equivocades que no els permeten anar més enllà; per pensar que poden criticar a les altres cultures però que ningú pot mal parlar de la pròpia; entre altres aspectes. I, per altre banda, les persones nouvingudes, per no saber adaptar-se al país d’acollida; rebre alguns comentaris com una ofensa al individuo i a la seva cultura en general; etc.

En definitiva, aquesta cita és totalment encertada però hem de posar el nostre gra de sorra per poder arribar aquesta utopia que tan reclamem.