He trobat dos notícies que, tot i ser passades, crec poden ser d’interès.
L’Associació de Dones Musulmanes a Catalunya busca local propi (1 d’octubre del 2010):
http://www.btv.cat/btvnoticies/2010/10/01/lassociacio-de-dones-musulmanes-a-catalunya-busca-local-propi/
La Trobada de Dones Musulmanes destaca la seva incipient presència en política (4 de juny del 2011):
http://www.btv.cat/btvnoticies/2011/06/04/trobada-dones-musulmanes-cinquena/
dimarts, 17 de gener del 2012
Buscant les diferències...
Dones filant, anys 50 a Catalunya.
Associació de dones Musulmanes, any 2010 a Catalunya.
Sincerament, no trobo, entre aquestes dos fotografies, una diferència que hem convenci. L’única representativa que hi podria trobar seria l’any, una data dels anys 50 i l’altre del 2010. Així doncs, per què sorgeix el dilema de Sí al mocador o No el mocador? Creiem que per haver canviat les nostres costums hem de imposar a les altres cultures que també ho facin amb la seves?
*la dimensió de les imatge és culpa del format d'aquestes.
Cola Cao
Aquest anunci que penjo i la fotografia principal d’aquest producte considero que reforcen estereotips molt bàsics, com el fet de que les persones de l’Àfrica, amb una ètnia diferent a la nostra, conreen el camp perquè, després, les persones dels països rics puguin esmorzar i berenar. A més, queda clarament representat en la fotografia que trobem en tots els envasos d’aquesta marca, com dos africans, un home i una dona, treballen durament sota el sol per crear aquest Cola Cao que trobem als supermercats del països del primer món, principalment.
Jo no soy racista, pero...
En aquest vídeo trobem frases una mica contradictòries, com ara, “Racista? No porque tampoco voy mirando a los morros ni nada, yo lo que me gustaría es que España estuviera limpia” o, altres com aquesta: “somos racistas. […] Limpia, España limpia. Que sobran. Que nos quitan el trabajo i punto.”
Tomàs Alcoverro, entre l’Orient i l’Occident
“Tomàs Alcoverro fa 40 anys que cobreix l'Orient Mitjà per al diari "La Vanguardia". S'ha convertit en el degà dels mitjans espanyols en aquesta part del planeta. El documental que presenta "Sense ficció", rodat a Beirut i al Caire, és un relat sobre l'experiència vital i professional d'aquest veterà periodista que analitza, des de la seva llarga trajectòria, les actuals revoltes àrabs, l'evolució del periodisme (del tèlex al Facebook) i la distància que separa l'Orient de l'Occident.”
I perquè penjo aquest vídeo? Doncs per què penso que és força interessant i, fa referència al que es comentava un dia a classe sobre la informació que ens arriba dels països d’Orient: ens arriba poca i la poca que arriba només són desgracies. Aquest fet, m’ha donat a fixar-me especialment amb la frase que diu Tomàs Alcoverro: “Occident coneix molt menys el món àrab que els àrabs Occident. […] I, això, perquè? Parteixen de la idea que són superior, i per tant no tenen per què interessar-se per gent inferior”, cosa que fa que el major nombre de notícies que arribant a les nostre mans, fan referència a països rics i desenvolupats.
I perquè penjo aquest vídeo? Doncs per què penso que és força interessant i, fa referència al que es comentava un dia a classe sobre la informació que ens arriba dels països d’Orient: ens arriba poca i la poca que arriba només són desgracies. Aquest fet, m’ha donat a fixar-me especialment amb la frase que diu Tomàs Alcoverro: “Occident coneix molt menys el món àrab que els àrabs Occident. […] I, això, perquè? Parteixen de la idea que són superior, i per tant no tenen per què interessar-se per gent inferior”, cosa que fa que el major nombre de notícies que arribant a les nostre mans, fan referència a països rics i desenvolupats.
dissabte, 14 de gener del 2012
Les identitats que maten
La paraula clau, un cop més, és reciprocitat: si faig meu el país que m’acull, si el reconec com a propi, si considero que d’ara endavant formarà part de mi com jo formaré part d’ell, el més conseqüent és que tingui el dret de criticar-ne tots i cadascun dels seus aspectes; paral•lelament, si aquest país em respecta, si reconeix la meva aportació, si d’ara endavant em considera, amb les meves singularitats com a part d’ell, aleshores té el dret de rebutjar certs aspectes de la meva cultura que podrien ser incompatibles amb la seva manera de viure o amb l’esperit de les seves institucions.
He de dir, molt sincerament, que m’agrada aquesta cita de Amin Maalouf, en “Les identitats que maten”, ja que penso que té molt de sentit i molta raó. Però el mateix temps, considero que és una utopia, és l’ideal d’inclusió que es voldria aconseguir. És possible arribar-hi? Què és el que ens ho impedeix? Segurament, l’entrebanc per arribar a l’ideal som nosaltres mateixos, és la societat. La societat crea prejudicis que ens impedeixen avançar i millorar. Però, llavors només es culpa dels país d’acollida? No, penso que és culpa de tothom, en general. Per una banda, les persones del país d’acollida, per tenir les idees equivocades que no els permeten anar més enllà; per pensar que poden criticar a les altres cultures però que ningú pot mal parlar de la pròpia; entre altres aspectes. I, per altre banda, les persones nouvingudes, per no saber adaptar-se al país d’acollida; rebre alguns comentaris com una ofensa al individuo i a la seva cultura en general; etc.
En definitiva, aquesta cita és totalment encertada però hem de posar el nostre gra de sorra per poder arribar aquesta utopia que tan reclamem.
He de dir, molt sincerament, que m’agrada aquesta cita de Amin Maalouf, en “Les identitats que maten”, ja que penso que té molt de sentit i molta raó. Però el mateix temps, considero que és una utopia, és l’ideal d’inclusió que es voldria aconseguir. És possible arribar-hi? Què és el que ens ho impedeix? Segurament, l’entrebanc per arribar a l’ideal som nosaltres mateixos, és la societat. La societat crea prejudicis que ens impedeixen avançar i millorar. Però, llavors només es culpa dels país d’acollida? No, penso que és culpa de tothom, en general. Per una banda, les persones del país d’acollida, per tenir les idees equivocades que no els permeten anar més enllà; per pensar que poden criticar a les altres cultures però que ningú pot mal parlar de la pròpia; entre altres aspectes. I, per altre banda, les persones nouvingudes, per no saber adaptar-se al país d’acollida; rebre alguns comentaris com una ofensa al individuo i a la seva cultura en general; etc.
En definitiva, aquesta cita és totalment encertada però hem de posar el nostre gra de sorra per poder arribar aquesta utopia que tan reclamem.
“El diari taronja de la Carlota” de Gemma Lienas
Caminant pel carrer pensativa, hem paro davant d’una llibreria i, hem disposo a entrar-hi. Remenant entre llibre i més llibre arribo a la secció juvenil i trobo “El diari taronja de la Carlota” de Gemma Lienas. Aquest hem provoca una curiositat que fa que l’agafi i llegeixi la seva contraportada. Parla de la immigració! Decideixo agafar-lo per l’assignatura d’Interculturalitat i Immigració del Grau.
Aquest llibre està redactat de tal manera que, les adolescents, puguin entendre totes i cadascuna de les idees que es volen transmetre. Per exemple, s’explica que “el verb migrar vol dir ‘anar d’un lloc a un altre’. [...] Si hi posem al davant la preposició llatina ex, que vol dir ‘de’ o ‘des de’, el verb passa a significar: ‘anar-se’n de’. [...] Si al davant del verb hi posem la preposició llatina in, que vol dir ‘a’ o ‘dins’, el verb passa a significar: ‘venir a’.”
A més, també es parlar dels estereotips, com haviem comentat ja a l’aula, dient que “els mitjans de comunicació focalitzen i amplifiquen determinades situacions que són problemàtiques (dificultats en la convivència, robatoris, etc.) i mai no parlen de les situacions positives, que són la majoria. Això fa que la gent generalitzi i associï sempre les persones immigrants amb problemes.”
A part d’aquestes idees i d’altres, també s’expliquen situacions de persones immigrants que han marxat del seu país per venir a viure a Catalunya i començar, així doncs, una nova vida.
Generalment, només és parla de la immigració a causa “de la necessitat de buscar una vida millor per a tu i la teva família, però això implica també una altre qüestió: la cultura, la llengua, la religió, els costums, etc. La gent que emigra pot tenir una cultura semblant o molt diferent de la del país que tria per establir-s’hi. I això provoca un xoc tant per una banda, les persones immigrants, com per l’altra, les del país d’acollida. I necessàriament caldrà que d’una banda i l’altra es facin esforços per entendre’s. La gent que emigra no ha de veure’s obligada o bé a defensar les seves arrels fins al límit o bé a deixar-les enrere del tot. Això, amb les paraules d’Amin Maalouf, escriptor d’origen libanès instal•lat a França, és tant com obligar aquesta gent a triar entre l’integrisme o la desintegració”, ja que “encara que siguem d’un país, tenim la nostra pròpia cultura i les nostres propis costums més enllà de les fronteres polítiques”.
Tot això esmentat i moltes altres coses més, s’integra dins d’un diari que crea la Carlota, la protagonista. Un diari basat en la immigració i els drets humans, creat amb la finalitat d’investigar i, per tant, conèixer més sobre aquest tema.
Finalment, dir que considero que és un llibre molt interessant, principalment per adolescents, ja que proporciona els coneixements bàsics d’aquesta temàtica. Així doncs, no estaria malament incorporar-lo a les escoles com una lectura obligatòria, donat que parla d’una “de les qüestió ,més polèmiques i complexes de la nostra societat”.
El racisme a la televisió
És indignant com s’emeten aquest tipus de programes que només fan que fomentar l’odi i el racisme. La mateixa presentadora reforça aquest conceptes donat que, per exemple, només entén com a grosseries el que diu el noi que defensa l’antiracisme, per canvi, els insuls i les faltes de respecte de la dona racista no les té en compte i, per tant, no la fa fora del plató. Un altre exemple, seria quan entra l’home, que segons diuen va intentar violar a una dona, i la presentadora li diu a la dona “mejor ponte por seguridad un poquito más allá”. A més, l’invitada principal és una dona racista que mai a volgut conèixer a una persona “negre”, ja que només per l’aparença física ja les jutja com a dolentes, lladres, prostitutes… Aquest fet, doncs, fa que es creï una tensió i un mal està entre tots els invitats.
Cançons contra el racisme
Val la pena escoltar la cançó que us deixo a continuació. Aquesta va ser creada per una campanya anomenada “Rap contra el Racismo”, amb la finalitat de la sensibilització escolar i juvenil per combatre el perillós problema del racisme.
Aquesta altre cançó, juntament amb el vídeo, va ser feta per una campanya contra el racisme, a Guatemala.
Racisme infantil
Penjo aquet vídeo que vam trobar, una companya i jo, remenant per Internet.
Sembla mentida com, des de petits, ja creixen amb unes idees d’inferioritat a la ment. Com es deuran sentir quan siguin més grans? És possible evitar-ho?
dimecres, 11 de gener del 2012
"Nous catalans, vells dilemes"
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/nous-catalans-vells-dilemes-1216390
“En temps de crisi reneix la temptació, individual o col·lectiva, de dituar la immigració en el punt de mira. Hi ha de tot: demagògia, radicalitat, por, incertesa. Els prejudicis i temors davant l’estranger, el foraster, el diferent no són nous. A més diferencia –color, llengua, religió, costums -, més temors”.
“Hem d’aprendre del passat per no repetir errors i assumir la tasca ben feta. No hi ha cap més opció que promoure la unitat civil dels ciutadans catalans, independentment del seu origen, seguir apostant per una sola comunitat i afrontar les dificultats amb valentia. Es tracta, en suma, de potenciar els valors democràtics, els drets ciutadans, la legalitat en tot el seu valor, el civisme, teixir complicitats i convertir la diversitat en un actiu de Catalunya, de la seva llengua i la seva cultura”.
"La llei islàmica no és la llei de Déu. Això és porqueria"
“Una cosa és el que diu la llei i una altra el que l’home interpreta”.
“Els principis d’igualtat i justícia existeixen en el islam”.
Així doncs, què sabem de les altres religions? Sabem el que volem saber, sabe, el que diuen els mitjans de comunicació. Però, és una informació fiable? O, és la certesa que ens volen transmetre? O, potser, és la veritat que els polítics ens volen fer creure i, per tant, es transmet erròniament als mitjans de comunicació?
Immigrants
En èpoques de crisi augmenta el racisme en la societat. És normal que això passi? Els immigrants tenen la culpa de la nostra crisi?
M’agradaria compartir aquest correu que hem van enviar fa un parell de mesos.
Títol: Immigrants.
En aquest correu, és cert que es nombre la paraula il•legal en comptes de immigrants, però de totes maneres considero que queda clar el missatge que es pretén transmetre.
Es diu que “no al racismo, no a la xenofobia” però constantment s’està fent referència a immigrants que, segons ells, són persones “sin oficio ni beneficio, que no ha aportado NADA, ni aportara NADA a la sociedad” i guanyen diners “haciendo absolutamente NADA”. Però, és què només hi ha immigrants amb aquestes condicions o, també, existeixen “vaguitos”, com ells diuen, nascuts aquí?
És cert, també, que elogien a aquells immigrants que treballen i, a més, fan feines de les quals ningú està disposat a fer. Però, elogien a persones per fer alguna cosa d’obligat compliment? Què ens pretenen dir amb això? Pretenen afirmar que hi ha pocs immigrants que compleixen les seves obligacions com ha ciutadans?
Però, és normal, doncs, que critiquin els immigrants i fomentin el racisme i la xenofòbia i, després, remarquin la bona actuació dels mateixos? No és completament contradictori?
M’agradaria compartir aquest correu que hem van enviar fa un parell de mesos.
Títol: Immigrants.
En aquest correu, és cert que es nombre la paraula il•legal en comptes de immigrants, però de totes maneres considero que queda clar el missatge que es pretén transmetre.
Es diu que “no al racismo, no a la xenofobia” però constantment s’està fent referència a immigrants que, segons ells, són persones “sin oficio ni beneficio, que no ha aportado NADA, ni aportara NADA a la sociedad” i guanyen diners “haciendo absolutamente NADA”. Però, és què només hi ha immigrants amb aquestes condicions o, també, existeixen “vaguitos”, com ells diuen, nascuts aquí?
És cert, també, que elogien a aquells immigrants que treballen i, a més, fan feines de les quals ningú està disposat a fer. Però, elogien a persones per fer alguna cosa d’obligat compliment? Què ens pretenen dir amb això? Pretenen afirmar que hi ha pocs immigrants que compleixen les seves obligacions com ha ciutadans?
Però, és normal, doncs, que critiquin els immigrants i fomentin el racisme i la xenofòbia i, després, remarquin la bona actuació dels mateixos? No és completament contradictori?
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)